Travy és un d’aquests espectacles que necessites un temps per pair. En surts el que es diu trastocat perquè emociona, et porta records viscuts i en certa manera t’hi sents retratat, encara que no pertanyis al món de la faràndula. Travy parla de la relació entre els membres d’una família que viu del teatre, amb els seus conflictes, passions i desil·lusions que pot tenir qualsevol família. Parla de la manera d’entendre el teatre i la vida, que per a aquesta companyia són el mateix. Parla de la clarividència que tot té un final i que és tan”normal”com néixer. Parla de l’intent d’acostar-se als pares, encara que s’allunyin del que el fill vol en aquest moment. De la filla rebel que explota a crits davant del pare perquè vol volar per sí mateixa sense seguir el guiatge patern. I en resum parla d’amor i respecte pel que han estat i representen els pares, que ja són grans i els toca retirar-se. I ens fa un gir narratiu quan es desvetlla que el pare s’està morint i no sabem si estem a la realitat o a la ficció… Perquè des del començament de l’espectacle es juga a això: la barreja de realitat i ficció que és en realitat la seva pròpia vida.
La història és simple i es va fent a mesura que avança l’espectacle. El fill ha rebut l’encàrrec de muntar un espectacle que parli de la seva família. Els pares (sempre amb la cara pintada de blanc) són dos pallassos vells que venen del clown i el teatre popular i de carrer, i el fill i la filla, que han mamat des de sempre aquest món entre bambalines i que estan una mica perduts, però amb ganes d’experimentar per si sols el que han fet amb la família. I això costa, perquè la manera de treballar es basa en la improvització i el caos, i no sempre surt.
Ells són Quimet Pla, Núria Solina,Oriol Pla i Diana Pla. Hi ha moments genials, com el pare cuinant una truita a la francesa mentre recita el monòleg de Hamlet Ser o no ser. O la mare muntant una peculiar caixa de morts de la seva parella mentre fa un resum de les coses que han viscut plegats. I quan acaba de muntar-la ell mateix es deixa tancar a dins. I genial el solo que fa al començament l’Oriol Pla, que ens explica una història només amb gestos seguint una música i una manera de moure’s que ens porta a Charlot. L’Oriol balla, fa mim, salta, vola… I deixa el llistó tan alt abans que s’aixequi el veritable teló de l’espectacle que de moment costa adaptar-se a la història que ens proposa i que va creixent en tots els sentits a mesura que avança.
Cru, divertit, intel·ligent, diferent… Això és Travy. Al Teatre Romea fins al 29 de juny.
Isabel Olesti